Endinsar-se en l’obra d’en Miquel Llacuna és entrar en el món de l’estudi i de la recerca. El llarg aprenentatge i la continua activitat artística li van donar l’agilitat tècnica que proporciona la facilitat i la lleugeresa del qui no ha posat mai esforç. Hi ha una satisfacció estètica en contemplar aquestes línies que semblen seguir un invisible camí natural com si l’autor no hagués fet res més que donar forma al que ja hi havia. Aquest és el resultat del treball continu per a millorar la tècnica i l’únic medi per assolir la immediatesa expressiva ja que és la forma d’afinar l’instrument que permet expressar-se amb llibertat.
Dos temes li interessen principalment: el moviment i el color. Ambdós són tractats de diferent manera a través del temps i a mesura que les va estudiant. En un primer moment, diguem des de que torna del Marroc i emprèn una tasca de docència i estudi, els dos temes tenen un marcat caire acadèmic.
Hi ha inicialment una expressió compositiva en el moviment. Aconsegueix l’expressió amb l’ús de la forma i del ritme que aquesta imposa. Estudia el cos humà en les diferents positures i en el seu moviment muscular, penetra en l’anatomia i pren gran quantitat d’apunts al natural. Més tard però, a principis dels anys seixanta l’expressió del moviment s’enriqueix considerablement. Com a conseqüència d’una notable tècnica la forma passa a ser secundària i la mateixa pinzellada o llapissada es converteix en font d’expressió. La manera de deixar acabar la línia o el traç que li imprimeix, així com els matisos de gris o l’ús del color són elements que cada vegada domina amb més soltura tal i com mostren els estudis de figures dansant.
Un procés similar segueix l’expressió de la llum. Inicialment la llum és una qüestió de grisos, els tons més o menys enfosquits donen la profunditat i la qualitat lumínica; tenen doncs, importància els ombrejats i les superposicions de colors, ben representats en els estudis al carbó, ceres i retuladors. És també en l’entrada dels seixanta que hom observa un canvi en el tractament del color, la llum es torna més massiva i volumètrica, els colors són com taques que imprimeixen el volum no pel component de negre que tenen sinó pel elles mateixos. Tot experimentant, dóna la profunditat combinant gammes de colors càlids i freds, és a dir utilitza la temperatura psicològica del color per marcar relleu.
Si en els inicis el color i la forma són estudiats de forma independent però complementària, en la segona fase els dos factors s’interrelacionen de tal manera que és difícil saber quina era la intenció inicial per a un color o traç; el color conforma el volum i la forma matisa el color.
Una de les característiques més destacables en l’observació ràpida de l’obra és la seva espontaneïtat. Hom pot veure aquest traç ampli, continu i persistent, en què els esbossos assoleixen aquell sabor tan propi dels apunts de frescor i immediatesa. Però el que cal destacar d’aquest aspecte de l’espontaneïtat és l’absorció que realitza en tota l’obra. Cada dibuix és un exemple d’aquesta capacitat de ser ell mateix (esponté), de lliurar-se a allò que està fent; cada moviment dels llapis és un acte d’apropiació de la realitat i és una apropiació profunda en la qual es vol agafar l’essència del que està fent sense que senti la necessitat de completar-lo o ornamentar-ho. I ho assimila amb una actitud viva de voluntat d’actuació.
L’obra d’en Miquel Llacuna és fonamentalment una anàlisi que li permet comprendre el món per canviar-lo.
No en va els seus treballs reflecteixen la seva generositat (donar-se per modificar). El traç ampli, abans comentat lliure de tota petitesa mesquina planeja sobre el tema dibuixat i ens situa en la globalitat, el procés de dibuix ens mostra com de mica en mica, a mesura que va comprenent el tema –analitzant-lo-, va matisant i concretant sense que el treball intranscendent aparegui mai. El llapis recorre la figura una i una altra vegada, no hi ha aquell traç esquifit que just perfila i encara amb por, ans al contrari s’hi veu un bolcament generós. Repassa la superfície amb esperit acariciador donant volum i consistència com una fruïció de la fragilitat de la figura del seu moment, es recrea cercant i definint la llum i el moviment.
L’obra més acabada, més completa i important és de temàtica religiosa, és això un clar reflex de la persona que després de la recerca i de l’estudi es realitza i completa en el tema religiós com a centre vital. És en l’obra de caire religiós on aplica més estudi i dedicació i, per tant, també més tècnica i precisió.
Aquestes evolucions són conseqüència del treball i de l’elaboració continuada que li permet l’experimentació i la gran quantitat d’esbossos realitzats amb una actitud de contant perfeccionament.
Tota l’obra realitzada és gairebé una sola amb perfecta coherència des del principi fins el final. No podia encara iniciar èpoques diferents, les seves preocupacions i interessos són sempre els mateixos repetint-se al llarg dels innombrables estudis i apunts; és una obra inacabada. En Llacuna morí quan estava tot just entrant en una fase de maduració artística després d’una vida dedicada a l’estudi i al perfeccionament del dibuix.
Xavier Vives/Catàleg de l’antològica “Miquel Llacuna 1915-1967”/Ajuntament d’Igualada 1987