Evangelistes de la capella del Sant Crist d’Igualada de l’església de Santa Maria d’Igualada
Any del projecte: Els projectes no estan datats
Inici de l’obra: 10 de març de 1951
Final de l’obra: 13 d’octubre de 1951
Any de la inauguració: 21 de juny de 1952
Lloc: Capella del Sant Crist de la basílica de Santa Maria d’Igualada (plaça del Bruc, Igualada)
Història:
La primera notícia que tenim de la restauració de la capella del Sant Crist de la Basílica de Maria després de la guerra del 1936-1939, és de l’1 d’octubre de 1949. En aquesta notícia no es parla encara del que es farà, sinó de la intenció de fer alguna cosa. El 22 de novembre de 1950, en una carta que li escriu el seu germà Pau ―quan Miquel estava pintant els frescos de Sant Feliu de Pallerols―, li explica que Pere Borràs volia parlar-li d’unes pintures que caldria fer a la capella de Sant Crist. Li explica que han acordat que fos ell qui les realitzés i parla ja dels evangelistes. Diu que els agradaria tenir-ho fet per Pasqua. Aquesta decisió que el seu germà li comunica per carta a finals del 1950 es publica a la premsa local el 13 de gener de 1951.
A partir d’aquesta data, van sortint notes a la premsa que fan saber que les obres de restauració continuen. El 10 de març de 1951 en trobem una que diu que Miquel Llacuna ha començat les pintures. L’octubre de 1951 ja ha acabat el primer evangelista, que sembla que va ser Sant Mateu. Al final de desembre, les pintures es donen per acabades. El dia 21 de juny de 1952 es va inaugurar la capella amb tota la nova decoració.
Entre 1952 i 1984 no trobem cap notícia referent a les pintures. Aquest darrer any, es va dur a terme una restauració global de tota la capella del Sant Crist. Les pintures de Miquel Llacuna també van ser incloses en aquest programa de millores general. El resultat d’aquesta intervenció va ser molt desafortunat, sobretot pel que fa a l’evangelista Sant Mateu, en el qual els restauradors no van seguir cap criteri documental i van manipular totalment la pintura original.
Descripció:
Els evangelistes estan situats en el lloc conegut com les petxines de la cúpula. Mirant l’altar, a l’esquerra, hi trobem Sant Lluc, a la dreta Sant Joan; oposat a Sant Joan, hi trobem Sant Mateu i, finalment, Sant Marc davant per davant de Sant Lluc.
Cada composició ocupa un triangle. Tots els evangelistes tenen una mateixa estructura. Estan asseguts, reposen un dels peus a l’angle inferior i el cos i el braços es van obrint seguin el costats del triangle i formant amb el cap una estructura romboide. Darrere, com a taló de fons, diversos elements que ens identificaran els personatges.
Estudiant els diferents projectes que s’han conservat d’aquestes pintures, podem veure l’evolució que va tenir l’artista. En un inici, Miquel Llacuna els representava amb les seves simbologies tradicionals, però a poc a poc va anar variant els dissenys per acabar abandonar aquesta iconografia i endinsar-se en elements i imatges extretes de la lectura de cada un dels evangelis, que ens en permetran la identificació i que ens donaran una versió més personal i teològica dels personatges.
Sant Lluc
Presenta una figura asseguda d’esquena al públic, amb el cap de perfil i amb el braç dret estès com s’hi pintés o dibuixes en un full posat en un cavallet. La figura és fosca i el fons clar: s’hi veu un paisatge amb construccions grecoromanes. Aquest joc de clar/fosc provoca un efecte de contrallum que perfila la figura. Hi ha un cel ennuvolat amb tons càlids. Al costat del cavallet i en primer terme, un gerro amb flors com un bodegó. Tota la composició, doncs, recorda la d’un artista pintant del natural.
Amb la mà dreta aguanta un full on hi ha escrita la primera frase del «Magnificat»: «Magnificat anima mea Dominum» («La meva ànima magnifica el Senyor»), text que cita sant Lluc en el seu evangeli quan explica la visita de la Verge a santa Elisabet. Amb el braç esquerre, sant Lluc està escrivint una frase en el paper que té sobre el cavallet. Aquesta frase és la data de finalització de la pintura d’aquest apòstol i diu: «Conclusum+est+die+XXIII+XI+MCMLI+Deo gratias («Ha estat acabat el dia 23 de novembre de 1951. Donem-ne gràcies a Déu»).
És evident que, tot i la referència al Magníficat, el que fa Miquel Llacuna en aquesta obra és presentar sant Lluc com a artista/pintor. Recordem que aquest sant és el patró del artistes.
Sant Joan
Sant Joan se’ns presenta de cara, dirigint-se a l’espectador, gairebé increpant-lo. És un home vell, amb llargues barbes, que amb una mà sustenta un manuscrit on es pot llegir el primer verset del seu evangeli: «In principio erat Verbum, et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum» («Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu»). Amb l’altra mà assenyala amb el dit alçat l’existència d’un sol Déu. Un fons ennuvolat envolta el sant, potser una al·lusió a l’Apocalipsi que va escriure.
Tradicionalment, la iconografia cristiana ens presenta sant Joan com un jove, Miquel Llacuna mostra la senectut de l’apòstol. Sant Joan és l’apòstol de Jesús que va viure més anys.
En aquesta pintura hem de destacar l’estudi dels plecs de la roba i la solució contraposada de llums i ombres. En el manuscrit s’hi troba la data: VII-XII-MCMLI (7 de desembre de 1951), segurament la data de l’acabament d’aquesta obra.
Sant Mateu
Per estudiar el Sant Mateu que va pintar Miquel Llacuna, cal recórrer a les fotografies antigues, ja que aquest sant va ser reinterpretat molt barroerament en la restauració que se li va fer entre el 1984-1990. Els principals canvis els trobem en el fons de la pintura, on desapareix part del text i es modifica el canelobre jueu (Menorà) de set braços que hi havia pintat. També van ser malmeses la cara i l’aurèola.
La pintura presentava un sant Mateu lector de les escriptures. Igual que passa en els altres evangelistes, la part més fosca és la del sant amb les seves vestidures, mentre que la més clara és el fons, on hi ha o hi havia els trets que l’identificaven. Darrere el sant hi havia o hi ha tres temes: un faristol amb un pergamí o escriptura (que es conserva), un text (mig desaparegut) i el canelobre (modificat).
L’escriptura, com passa en els altres evangelistes, reprodueix una frase que va escriure l’evangelista, la més significativa. En aquest cas, és el verset de 16:18 en què Jesús designa Pere: «Et ego dico tibi: Tu es Petrus, et super hanc petram aedificabo Ecclesiam meam; et portae inferi non praevalebunt adversum eam» («I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les portes del reialme de la mort no la dominaran»).
El text dominava tota la part del darrere del sant i repetia el missatge del text de l’escriptura. Deia: «Tu ets Petrus», i la lletra «t» del verb «ets» s’allargava formant una gran creu.
El tercer element a la part del darrere del sant era una Menorà, el canelobre jueu de set braços. Dels set braços sols un en cremava: el central, com volent simbolitzar que sols hi ha un únic camí.
Actualment ha desaparegut la frase «Tu ets Petrus»; sols es conserva el «Tu», el canelobre ha perdut un braç i darrere del sant hi ha com una muralla d’una ciutat.
Sant Marc
L’esquema que s’utilitza en Sant Marc és el mateix que en els altres evangelistes. Aquesta vegada, la imatge té una postura entregirada amb el rostre de perfil mirant enrere cap a la composició del fons, que aquí reprodueix l’escena del Sopar del Dijous Sant. Sembla que Marc estigui veient-la per poder-la escriure en el seu evangeli.
Recordem que Marc és l’evangelista que no va viure directament els fets que relata en aquesta escena, ja que ell no era apòstol de Jesús en aquell moment. Se’l considera un deixeble de sant Pere.
Una vegada més, el joc de clars i foscos es repeteix, i també l’escena de darrere, on totes les imatges estan resoltes de forma molt esquemàtica.
sant mateu fotografia de l'any de la inauguració
san mateu fotografia després de la restauració
(veure: http//www.miquelllacuna.com/?page_id=76 )