Etapes/L’època d’estudi>estilisme 1954-1964
L’any 1954 comença la seva etapa de validació d’estudis. El fet de traslladar-se a Barcelona i entrar en contacte amb la realitat artística que s’hi desenvolupa li provoca un canvi estil.
Tot i que no seguirà les línies més avantguardistes en la pintura, pel que fa als projectes decoratius sí que hi ha un trencament. Abandona les imatges més figuratives i, des d’aquest moment, treballa amb colors plans, decoracions fetes a base de sanefes geomètriques i elements simbòlics estilitzats.
A Catalunya, pels voltants de 1951, torna a aparèixer, en l’arquitectura i la decoració, el funcionalisme d’abans de la guerra, tot i que no és un funcionalisme «sistematitzador i despullat». En aquests anys camina cap a una fantasia i s’orienta cap a una llibertat aparent.
També una altra de les influències que molt probablement va tenir Miquel Llacuna van ser les noves idees estètiques que s’aplicaven al monestir de Montserrat. A l’inici dels anys cinquanta, l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi arranja la cripta de la basílica, on utilitza els colors plans amb tons vermellosos i els verds, alternats amb la pedra vista que formen el arcs i les columnes.
D’aquest període és la creació d’Ediciones YNA, projecte comercial que, com ja hem dit, capitalitza tota la producció impresa i d’il·lustració feta per encàrrec. Tant en la producció d’il·lustracions com en el material imprès, tot i que estilitza els models, conserva encara el realisme de l’època anterior que li havia donat bons èxits.
Aquests anys tenim també diversos projectes d’esglésies i altars. El que marca el canvi d’estil és l’altar de la Mare de Déu de Montserrat (Piera 1956-1958). Des de Piera, inicialment, quan li fan l’encàrrec, li demanen una decoració similar a la que havia fet a la de la capella de la Mare de Déu de Montserrat d’Igualada. Ell, primer, fa un projecte seguint l’encàrrec, però finalment replanteja la decoració i enceta la nova línia decorativa que evolucionarà i perdurarà ja fins a la seva mort.
L’any 1958 decora tota l’església de Santa Maria del Camí (Veciana), que avui, amb més o menys fortuna, conserva encara la decoració original. També fa la capella del Santíssim (Copons 1960). De tota manera, el gran projecte d’aquests anys és la reforma total de l’església de les Carmelites de la Mare Vedruna (Falset, 1963). Aquesta realització va representar la culminació d’un procés i la depuració del seu estil. Avui, aquesta església ha desaparegut. Finalment, citarem una altra obra important però sense tanta envergadura, tot i el ressò que va tenir en l’àmbit local igualadí. És l’altar de Sant Antoni M. Claret de la basílica de Santa Maria (Igualada, 1959): en una església monumental del segle XVII, en la qual s’havien restaurat després de la guerra l’altar major i la majoria dels altar laterals seguint els models barrocs, s’atreveix a introduir el seu estil lumínic i pinta les parets verdes i la volta groga i carbassa buscant el contrast amb la pedra vista de pilastres i motllures.
Etapes> Els colors de l’època de l’estilisme: Hi ha dos colors que marcaran tota aquesta època: el verd i el taronja o carbassa. En tots els seus projectes juga amb aquesta combinació de colors. Colors plans, amb una gamma de diverses tonalitats bastant repetitiva. A diferència de l’etapa anterior, en què els colors eren més foscos i ennegrits, complementant un dibuix també estàtic, en aquesta segona etapa la llum i el color clar tenen una preponderància total. El verd és un color secundari, mentre que el taronja o carbassa és un color terciari. Podem dir, doncs, que Miquel Llacuna fuig dels colors primaris, bàsics. La utilització d’aquestes gammes de colors és el resultat d’una recerca per obtenir una línia cromàtica molt intensa i, com ja hem dit, lumínica. No utilitza mai colors més estridents.