Biografia/Igualada: 1942-1952

Arribat a Igualada, Miquel Llacuna va integrar-se plenament a la vida ciutadana marcada per la postguerra. Des de l’inici, va encaminar-se cap a dues direccions, la de dibuixant-dissenyador i la de pedagog.

Com a pedagog, l’any 1942, va exercir com a professor de dibuix als col·legis dels PP. Escolapis i dels Germans Maristes i al seminari seràfic dels Caputxins. Un any més tard, va ser designat Jefe Comarcal de la Obra Sindical  «Artesanía» (CNS). L’any 1944 va ser nomenat director i professor de dibuix de l’Escuela de la Obra Sindical de Formación Profesional de Igualada, càrrec que va ocupar fins a l’agost de 1950.

Simultàniament, va obrir la seva pròpia escola de dibuix, amb el nom de Taller Estudio.Amb els seus alumnes realitzarà cursos d’estiu i sortides col·lectives per visitar museus de Barcelona. L’any 1943, tots junts, van fer una exposició dels treballs realitzats. També del mateix any és l’exposició Arte Franciscano, que, juntament amb el caputxí Marc Farell, van mostrar dins els actes de la Semana Franciscana. Amb motiu del Congrés Eucarístic de Barcelona (1952), va participar en l’exposició Arte Religioso Actual.

En aquells mateixos anys, i en la lenta represa d’activitat de l’antic Centre Catòlic ―llavors anomenat Centro Interparroquial de Acción Católica―, Miquel Llacuna solia fer-se càrrec del maquillatge dels actors aficionats igualadins, fossin les anomenades «viejas glorias», fossin els membres de l’Elenc Artístic Montserrat.

El dia 28 de maig de 1945, va casar-se amb M. Àngels Ribalta i Cardona a la capella de la Mare de Déu de Montserrat de la ciutat. Ella era la segona filla d’una família de sis germans que també van perdre el seu pare, assassinat, durant la Guerra Civil. El nou matrimoni se’n va anar a viure al carrer de Santa Maria, núm. 4, 1r., on ell va instal·lar el seu estudi.

En aquells anys, una de les feines que hi havia per fer era la rehabilitació d’esglésies i capelles que havien estat malmeses en el període bèl·lic. L’entorn social va portar a Miquel Llacuna a treballar en moltes de les intervencions que es van fer tant a Igualada com a la resta de Catalunya.

Va fer, doncs, molts projectes. Els més destacats pel seu volum i significació van ser els següents: l’altar de sant Antoni Maria Claret (Barcelona, 1946-1951), la capella de la Mare de Déu de Montserrat (Igualada, 1943-1950), l’altar del Crist de l’Agonia del Claretians (Barcelona, 1948), l’altar de l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols (1949-1951) i, finalment, la realització potser més important, els quatre evangelistes de la capella del sant Crist de la basílica de Santa Maria d’Igualada (1951- 1952).

Una de les peces més interessants d’aquests anys va ser el disseny de la làmpada votiva de la comarca de l’Anoia a la Mare de Déu de Montserrat (basílica de Montserrat, 1947).

Com a dibuixant i il·lustrador, es va guanyar la vida fent multitud d’encàrrecs i també presentant-se a concursos. L’any 1942 va fer la portada del programa de la Festa Major.També va dibuixar la il·lustració que acompanyava el «Pregón» ―que anys després serà «la Crida»― de l’arribada dels Reis a la ciutat. D’ell són els dibuixos que encapçalen les diferents seccions del setmanari Igualada, editat a partir de 1942. I també programes de gremis, recordatoris, pergamins commemoratius i goigs, entre d’altres.

Va formar part de la secció d’Art del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI), juntament amb Pere Puig i Bosch, Ernest Marco, Josep Bella i Pere Borràs i Estruch.També va ser soci transeünt del Círculo Artístico-Instituto Barcelonés de Arte.

En aquesta etapa va fer diverses conferències. La primera va ser a l’associació Cultores Sanctae Sidonis, de Barcelona (1945).  Després, «Història dels estils artístics», per al CECI (1948). Finalment, «El conreu de l’art com a esplai», en el marc de les tertúlies organitzades pel Grup Arts del CECI (1952). També va formar part del jurat del «IV Concurso de Trabajos profesionales» de l’HOAC (1952).

Biografia> de la Federació de Joves Cristians a l’Opus Dei: En aquest llibre, que fa un repàs de la vida i l’obra de Miquel Llacuna, hem citat i citarem diverses vegades, com un valor, la seva adscripció i pràctica en l’Església catòlica. En la seva joventut, fins la Guerra Civil, va ser membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Passada la guerra, va formar part  d’Acció Catòlica. A l’inici dels anys cinquanta, i per mitjà d’un anunci a la revista Ecclesia, va contactar amb l’organització de l’Opus Dei.Va ser el primer «supernumerari» igualadí de l’organització, i va introduir-la a Igualada. Les seves creences es reflecteixen en els seus projectes i en les seves obres. Per a ell, «el bon gust és: naturalitat, sinceritat que és igual a caritat, amor». I també escriu: «De coses pròpiament lletges la naturalesa no en té. Tota la lletjor que nosaltres veiem és producte de l’obrar poc recte de l’home quan conculca o inverteix les lleis naturals (que són lleis divines) i per tant fa un mal».