Altars del Crist de l’Agonia /Barcelona
Any del projecte: 12 d’agost de1948
Any de la inauguració: (desconegut)
Lloc: Santuari del Cor de Maria. Parròquia de l’Immaculat Cor de Maria (c/ Sant Antoni M. Claret, 45 (Gràcia, Barcelona)
Història:
Hi ha poca informació d’aquest projecte. Per començar, es conserva un esborrany d’una carta de Miquel Llacuna al seu germà Josep, datada el 10 de maig de 1948, en la qual es parla del projecte. Després hi ha un segon esborrany de carta en la qual es parla de tècniques per dur-lo a terme.
Pel que fa al projecte mateix, es conserven diversos estudis. Es pot deduir que Miquel Llacuna va presentar tres projectes tots estructuralment iguals: una part central, amb la representació del calvari amb el Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu, Maria Magdalena, Sant Joan i Salomé. L’exterior és el que canvia. En el que suposem que va ser el primer projecte, la decoració té com a base el Calvari. El segon, datat el 12 d’agost del 1948, i que és el que realment es va fer, té en la representació una base bíblica i molt simbòlica. El tercer, datat el 16 el mateix mes i any, més simple, està basat en la representació d’un cor d’àngels i sense tanta simbologia.
Descripció:
La composició general està centrada en una escultura del Crist Crucificat en estat agònic ―el representa encara viu amb els ulls oberts―. Aquesta part central està separada de la resta de la decoració per una frase que diu: «Sicut Moyses exaltavit serpentem in deserto ita exaltari oportet filium hominis» («Així com Moisès va enlairar la serp al desert, així cal que sigui enlairat el fill de l’home»). Aquesta frase és clau per entendre tot el contingut del mural.
Tota aquesta part té com a fons una sanefa daurada en forma de creus, sobre un camp de color vermell granat.
A cada costat de la creu, hi trobem quatre figures, dues a cada banda, amb una posició similar quasi simètrica. L’una està dempeus; l’altra, de genolls amb el cap cot.
Cada una d’aquestes figures ―com totes en general a excepció de Moisés― tenen una aurèola on hi ha el nom del personatge que representa. Les figures de la dreta són: dempeus, la Mare de Déu (Mater Christi) i de genolls, Maria Magdalena (Maria Magdalena). Les figures de l’esquerra són: dret, sant Joan (Santus Joanaes) i, agenollada, Maria Salomé (Maria Salomé).
Al voltant d’aquest cos central trobem la resta de la decoració. En la part superior hi ha la referència a la plaga de serpents verinoses amb què Déu va castigar el poble d’Israel i, lateralment, imatges genèriques dels sants que representen el poble cristià.
La composició de la part superior està centrada en la imatge de Moisés, furiós, que enlaira la serpent de bronze. A cada costat, el poble d’Israel, castigat per Déu amb la plaga de serpents, mira el gest de Moisés per tal de salvar-se de la mort ocasionada per la picada de les serps. Darrere de Moisés hi ha la silueta de l’altar de l’Holocaust que fumeja cap al Tabernacle.
Als laterals, i sota aquesta representació del poble d’Israel, hi trobem la representació del poble cristià que venera el Crist crucificat. Aquestes figures no representen cap sant en concret, sinó tots en general, com es pot deduir de les inscripcions que porta cadascun d’ells.
Al cantó dret trobem, dretes, tres representacions: la de les vídues (Omnes Sancti Viduae), la dels ermitans (Omnes Sancti Eremitae) i la del sacerdots (Omnes Sancti Sacerdotes). Agenollats, la representació dels monjos (Omnes Sancti Monaschi).
Al cantó esquerre hi ha, dempeus: la representació de les verges (Omnes Sancti Virgines), els màrtirs (Omnes Sancti Martyres), els confessors (Omnes Sancti Confessores) i els doctors (Omnes Sancti Doctores). Agenollats, la representació del Papes (Omnes Sancti Pontifices).
Simbòlicament, aquesta composició fa referència a la visió de Déu, la llum, per obtenir la salvació. En la part superior ho fa amb el passatge de l’Antic Testament en què Déu va ordenar a Moisés que enlairés una serp per tal que tots aquells que havien estat picats per les serpents verinoses es poguessin curar. En el Nou Testament, l’evangeli de Sant Joan recorda el fet posant la frase en boca de Jesús, quan aquest té el diàleg amb Nicodem en els passatges en què Jesús revela la seva superioritat. Per aquest motiu, la composició gira entorn de la contemplació del Crist agònic, recordant l’evangeli de Sant Joan: «Tant va estimar el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna».