record d’en miquel llacuna (a. caballé)

Record d’En Miquel Llacuna

Cal considerar l’empremta que en Miquel Llacuna ha deixat en la nostra ciutat. Una empremta que té dues vessants; la pedagogia i l’artística.

La primera vessant, la pedagògica, la de l’ensenyança del dibuix és àmplia i fecunda. Puc recordar els inicis en els primers anys després de la nostra guerra civil. Va establir, en un pis de la rambla de Sant Isidre, classes particulars de dibuix. Molts dels que avui frisen la quarantena poden recordar-ho. Més tard fou Director  de les Escoles Professionals de l’Obra Sindical. Una etapa plena de fruits ja que allí va instaurar a més, unes classes de dibuix artístic, aconseguint també fer-hi profitoses sessions de dibuix de figura al natural. Precisament en aquestes on jo el vaig conèixer per primera vegada.

Podria escriure llarg d’aquestes sessions de dibuix al natural envoltades de serietat i eficàcia. Un consell oportú, una indicació ajustada i per sobre de tot el seu exemple constant, sens faltar-hi mai, infiltraren en tots nosaltres un veritable amor al dibuix. Amb aquest exemple ens ensenyava que el dibuixant no es forja en tertúlies i xerrameques que els aficionats solen fer en llocs es reuneixen a dibuixar. El dibuixant es crea en la pràctica diària, silenciosa, aspra a voltes, però sucosa en molts moments. En fer i refer i , si necessari és tornar a refer, un dibuix, un escorç, l’estudi d’una figura, etc. I en el treball quiet, silenciós i ple d’embranzida interior. No n’hi ha prou en què una persona tingui una certa facilitat innata, sinó que aquesta s’ha de madurar, s’ha de treballar fins arribar al domini de l’especialitat.

Això aviat està dit. Però són pocs els que ho aconsegueixen. Ell, en Miquel, amb l’exemple de tota la seva vida ens ho ha deixat explicat. I ell, indubtablement, ho aconseguí.

Més tard, a continuació d’un parèntesi d’anys, seguí dedicant-se a l’ensenyança del dibuix en les escoles i en l’Institut d’Ensenyament Mitjà d’Igualada. D’aquest període són molts els infants i joves d’avui que podrien parlar-ne. Amb complaença, amb il·lusió, amb dolç record. Aquesta etapa tingué un pont molt interessant que fou quan establí contacte amb el públic de gent gran per exposar la importància que el dibuix té no sols com a mitjà educatiu, si no també apte per valorar el temperament dels infants. Desenvolupà aquest tema mitjançant una conferencia feta en la Caixa d’Estalvis i una exposició de dibuixos infantils presentada a l’Agrupació Fotogràfica. Era el febrer de 1961.

Recordo una molt profitosa conversa que jo vaig tenir amb ell, precisament en una visita a dita exposició. En Miquel m’explicà sobre els dibuixos exposats la vàlua dels mateixos, la font de deduccions i ensenyances que reportava el seu examen, així com la gràcia espontània que molts tenien. 

Sentia per ensenyar el dibuix una veritable vocació. Que és el que s’ha de sentir per l’ensenyança. I aquesta etapa silenciosa i fructífera portada a terme en los nostres escoles durà llarg temps. No pic precisar la quantitat d’anys perquè ara sols escric furgant en la memòria. Mentrestant ell mai deixà d’estudiar, de practicar i de treballar silenciosament, com aquell que res fa i que és la forma com es porten a cap les coses importants. El resultat, jo diria que el seu triomf, fou aconseguir el títol de catedràtic. I el portaren a exercir tant alt magisteri a Cadis. Per referències, sé de la important etapa que allí va complir, no sols en l’aspecte artístic sinó també en el social. Pot dir-se, sincerament, que allí en Miquel fou molt apreciat. I que la seva marxa, a acusa de la malaltia que el portarà a morir entre nosaltres, fou sentida fondament.

La segona vessant, l’artística, és també estimable i hauria de fer-se, amb el necessari temps per posseir una visió centrada, un acurat estudi. Naturalment que les obres que hi ha a Igualada haurien d’integrar-se sins la totalitat que hi ha escampades per molts altres llocs i formar així el que podríem dir-ne el cos de l’obra a analitzar.

Però com que ara escric sobre l’aspecte igualadí d’en Miquel llacuna per tal de que es pugui saber el que ens ha deixat, anomenaré també de memòria i amb el risc d’oblidar-me quelcom, les següents obres.

Pintures murals de la Capella de la Verge de Montserrat. Els quatre Evangelistes en la cúpula de la Capella del sant Crist d’Igualada en la Basílica de Santa Maria. Altar, Canelobres i decoració mural de la Capella de Sant Antoni Mª Claret en la mateixa basílica. Dibuixos del Via Crucis fets sobre majóliques que hi ha a l’exterior i a l’entorn de l’Església del Sant Hospital. I vitrall del Baptisteri de l’Església de la Soledat.

Apart aquestes obres, que podríem dir-ne de caràcter públic, en Miquel il·lustrà una quantiosa munió d’estampes, recordatoris, goigs, programes i altres impresos que a través dels anys s’han anat publicant en edicions particulars o en publicacions locals. Molts igualadins, dels que tenen cura  de guardar les coses de gust, posseeixen, sens  dubte, una bona mostra d’aquesta activitat.

Tot, en conjunt, ha de mostrar-nos la capacitat d’ell. No ara, que la proximitat de la seva dolorosa desaparició ens colpeix, si no més tard. Quant el record amansit per la suau marxa dels temps ens permeti recordar-lo serenament. I no en dubtem, quant més serenitat hi hagi en el nostre record, més aptes serem d’apreciar-lo en la seva veritable personalitat.

Serà tal volta aleshores quan la nostra mirada fita vers les altures de la cúpula de la Capella del Sant Crist considerarà la bellesa de les tasques de color que donen cos als evangelistes. I agrairà l’obra deixada allí per un Igualadí. O si anem pel Passatge Galí portant de la mà a un dels nostres menuts que encuriosit s’agafa a les reixes de la Capella de la Verge de Montserrat, observarem amb més interès i complaença les figures dels Sants i de la gent del poble que en Miquel hi pintà. També pensarem que fou un dels nostres el que les realitzà, un que estimava a Igualada com nosaltres i que amb esforç constant es creà un lloc, un nom i un prestigi.

Poc amant de les sonoritats en la vida pública, en Miquel Llacuna atenia a consciència al seu treball, refusant valer-se del mateix per a obtenir lloances. Estimava el fer les feines ben fetes i obtenir, això si, la satisfacció del deure acomplert. Una persona així, tot el que aconseguí ho fou per mèrits propis i per la indiscutible vàlua de llurs realitzacions.

Avui, tots els igualadins recordem aquella il·lustració seva de Sant Antoni Mà Claret, publicada varies vegades, i en la que es veu el Sant treballant inclinat sobre el teler. Així es com el recordo jo, a ell, a en Miquel, inclinar sobre el paper esbocetant figures. Plenament lliurat al que feia, amb una total honradesa. Així jo el vaig conèixer fa vint i tanta anys, i aquesta posició de treball em sembla com un símbol del que fou durant tota la seva vida.

Amb ell, Igualada ha perdut un dels millors fills.

A. Caballé

 

Los comentarios están cerrados.