Biografia/Els estudis i la docència 1953-1964

Biografia/Els estudis i la docència 1953-1964

Durant aquests anys, Llacuna se centra a regularitzar la seva vida professional, adaptant-se a les noves normatives de titulació. El 1955 es matricula a l’Escuela Superior de Bellas Artes de San Jorge. Tres anys més tard (1958), obté ja el títol de «Profesor de Dibujo».

Per tal de poder validar els estudis i poder-se presentar a les oposicions a catedràtic d’institut, li mancava tenir fet el batxillerat. L’any 1961, quan ja tenia quaranta-sis anys, va començar a estudiar el batxillerat, com a alumne lliure no presencial, a l’Institut de la Seu de l’Urgell. Li van permetre de compactar els estudis i el 22 de febrer de 1963  ja havia presentat la documentació per tal de tramitar el títol de Batxillerat Superior.  Amb tota aquesta titulació, ja podia optar a unes oposicions per a catedràtic d’institut.

Més enllà dels seus estudis, Miquel Llacuna va continuar treballant intensament seguint les mateixes línies de l’etapa anterior. Com a dibuixant, va crear «Ediciones YNA», empresa dedicada bàsicament a la realització de recordatoris i felicitacions de Nadal.

En aquests anys va continuar decorant esglésies i altars. Destacarem d’aquest treball els altars de la Mare de Déu de Montserrat (Piera, 1956), el de Sant Antoni M. Claret de la basílica de Santa Maria (Igualada, 1959), la capella del Santíssim (Copons, 1959-1960), la decoració integral de les esglésies de Santa Maria del Camí (Veciana, 1958) i la de les Carmelites de la Mare Vedruna (Falset, 1963), aquesta última la més important del període. El seu estil, en totes aquestes obres, agafa unes formes i uns colors totalment diferents a les realitzacions dels anys anteriors.

En l’àmbit pedagògic, exerceix a l’Escola Pia de Balmes a Barcelona, segurament a causa dels estudis que estava realitzant a la capital comtal, i també als d’Igualada. Forma part del claustre de professors de l’Escola Superior d’Adoberia i del Colegio Libre Adoptado de Enseñanza Media d’Igualada.

En aquest mateix camp, cal destacar un projecte al qual Miquel Llacuna va dedicar molts esforços: l’edició d’un manual per ensenyar a dibuixar que li va encarregar l’Editorial Luis Vives (1957). D’aquest projecte es conserva molta informació. El fet curiós és que, quan ja estava acabat i tenia el vistiplau tant d’ell mateix com de l’editorial, aquesta va perdre l’original i mai no es va poder publicar.

Com a dibuixant i il·lustrador, Llacuna té una extensa productivitat, possiblement a causa de la seva pròpia empresa, Ediciones YNA. Cal destacar d’aquest material l’exposició de paisatges i tipus populars que fa a les Canàries i de la qual edita una extensa col·lecció de postals.

Socialment, participa a l’exposició d’artistes igualadins a Manresa (1956) i a la de la Virreina a Barcelona coincidint amb el «Día de la Provincia» (1960). Dóna la conferència «El dibuix infantil, importància, orientacions pedagògiques per als pares» i un curs amb la mateixa temàtica als Escolapis d’Igualada. Per al Cercle de Cultura Torras i Bages dóna un conferència sobre «Pintura» (1961).

Biografia > Les classes de dibuix: La tasca pedagògica és l’altre gran vessant de l’obra de Miquel Llacuna. De fet, fer classes de dibuix, ja fos en el seu taller o a les escoles, va ser una manera de subsistir i de complementar els seus ingressos. Creia que un artista no ho seria mai, per molt talent que demostrés, si no tenia els mitjans per subsistir, i el seu mitjà de subsistència van ser els encàrrecs que rebia i les classes que donava. Es pot dir que va donar classes en quasi tots els col·legis d’Igualada. L’any 1961 dóna una conferència sobre el dibuix infantil. Els apunts que es conserven d’aquesta xerrada ens expliquen quines són les finalitats que es poden aconseguir amb l’ensenyament del dibuix i el mètode que ell utilitzava. Per a ell, ensenyar a dibuixar equival a ensenyar a veure, retenir i expressar. El fet de saber veure potencia la intel·ligència; el de retenir, la memòria; i l’expressió, la voluntat. Creu que, ensenyant a dibuixar amb mètode, pot educar la voluntat. El mètode usat era el que tenia al seu abast. Atès el moment i la precarietat que hi havia en l’ensenyament, utilitzava la pissarra i el guix. «No disponiendo de más medios ni posibilidades que los propios de una clase de primaria, con tiza banca hacemos un dibujo en la pizarra adaptado a la mentalidad de los niños.» Aquest dibuix el podia utilitzar de tres maneres: per copiar, per interpretar o bé per suggerir. Cada dia començava la classe fent un dibuix ―se’n conserven en el seu arxiu―;després, segons el que volia fer aquell dia, o el deixava a la pissarra o l’esborrava. Si l’exercici era de còpia o de reinterpretació, es deixava a la pissarra; si era de suggeriment, s’esborrava. No era gaire partidari del dibuix lliure: creia que, si els nens no estaven molt dotats artísticament, els cansava i abandonaven. Per tant, sempre creia que calia donar unes pautes.

Veure imatges: http://www.miquelllacuna.com/?page_id=257

Los comentarios están cerrados.