Miquel Llacuna i Alemany, a la recerca del traç (1915-1967)

«M. Llacuna», amb lletra de pal, «M. Llacuna» amb lletra inclinada i lligada o simplement «M LL». Eren les signatures de Miquel Llacuna i Alemany en les seves obres i projectes. Per als alumnes, el Sr. Llacuna. Per a la família i per als amics el «Miquel».

Va viure cinquanta-dos anys. Una vida curta però intensa. El primer aprenentatge a Igualada i a Barcelona envoltat de les estètiques innovadores de l’època de la República. Va ser durament colpejat per la Guerra Civil, amb l’assassinat del pare. Una estada al front, un llarg servei militar a l’Àfrica i tota la resta de la seva vida treballant i estudiant. Tot un periple que el va enfortir. Profundament religiós, estudiós i practicant, les seves creences marcaran el sentit de la seva vida i el seu treball.

Si mirem l’obra en el seu conjunt, veurem que estem davant d’un artista que intenta dignificar l’entorn. Quan se segueix tota la seva trajectòria, tot el seu treball, constant i abundós, es fa evident sempre aquell gust per la feina que es fa, ben feta, amb una voluntat de millorar tot allò en què es treballa. Creia en el seu treball, en el que feia i en el que representava.

Es va guanyar la vida com a treballador de l’art i com a docent. L’art per encàrrec. Ell ho havia triat com a ofici, i ho va fer en una ciutat de províncies, industrial i molt conservadora, fet que té el seu mèrit.

Va ser incansable. Practicava constantment el dibuix, es plantejava els projectes amb diverses solucions, cercava sempre en tots els seus treballs arribar una mica més enllà, el procés, la investigació constant: l’últim traç sempre sembla que sigui el penúltim.

 Tenia una concepció global de l’art. El modernisme ja ens havia aportat aquest concepte. Feia des del disseny o la decoració de l’edifici fins a la làmpada, per acabar amb el programa del dia de la inauguració i, en algun cas, en alguna església, els goigs a llaor del sant o de l’advocació corresponent de la Mare de Déu.

 La seva concepció de l’art implicava dedicació plena, i no entenia l’art a temps parcial. Afirmava que qui practica l’art per esplai o oci mai no arribaria a fer una obra d’art: li faltaria el temps i la mirada general, dos factors que sols pot tenir un artista si s’hi dedica d’una manera exclusiva.

 Com a educador, va tenir la seva pròpia escola i va ser mestre de dibuix de molts dels centres d’ensenyament d’Igualada, fins que es va especialitzar en aquesta professió i va obtenir una càtedra d’institut. La seva voluntat pedagògica l’impartia en les classes, però també en els seus projectes. Hi havia una voluntat d’explicar i d’arribar a tothom utilitzant imatges i construint situacions entenedores, plenes de simbologia.

 Va tenir una formació acadèmica realista. Tenia una veritable obsessió per conèixer el cos humà. Dominava la perspectiva. Considerava que la base del «bell art» ―així ho anomenava ell― era el dibuix. Així i tot, al llarg dels anys va anar evolucionant i cada cop més el color va prendre força i va deixar de ser complementari per passar a ser protagonista. Sembla que, després d’un període més fosc, en un moment determinat, el color viu, massís i lumínic va agafar força i va dominar tota la seva producció. Va ser l’última etapa de la seva vida. A partir d’aquell moment el recordem.

Tot i la seva curta vida, va produir molt. A més de treballar incansablement, no llençava mai res; els esbossos, el pre-projectes, les cartes, els estudis previs, tot es guardava, més o menys ben ordenat, tot podia tornar a ser d’utilitat algun dia.

 Al llarg de la seva vida va tenir diversos llocs de treball. En la seva joventut, amb el seu germà Pau, tenia un estudi a la casa natal de la travessia de sant Sebastià. Quan va instal·lar-se professionalment a Igualada, el primer estudi el va tenir a la rambla de Sant Isidre, núm. 18. Allà va obrir també una escola: «Taller Estudio». Quan es va casar, va traslladar el taller al carrer de Santa Maria, núm. 4, lloc on el va tenir fins a la seva mort.

 Una part del volum de documentació va romandre a la travessia de Sant Sebastià i la resta a la casa del carrer de Santa Maria, fins que la seva vídua va decidir canviar de pis. En aquell moment, el seu germà Pau, el meu pare, es va fer dipositari de la documentació relativa als projectes i apunts. L’obra que havia fet com a il·lustrador, juntament amb l’obra pictòrica, va anar a la nova casa del carrer de Costiol.

 Després de la mort de la vídua, les marmessores testamentàries em van passar tot el fons que van trobar a la casa. Així van unir-se els fons, el que havia custodiat la vídua i el que havia conservat el seu germà. Del seu estudi en surt la informació que hi ha en aquesta web de la seva vida i obra.

Publicado en Sin categoría | Etiquetado | Deja un comentario